Article de Jordi Badia al Diari Ara

Factor Humà

Fa unes setmanes vaig llegar unes declaracions del dissenyador Curro Claret que em van cridar l?atenció i que des de llavors em ronden pel cap. Claret deia: ?El disseny és una disciplina que ha d?aconseguir l?harmonia amb el lloc i les persones. Veient el canvi de sistema que ens ha tocat viure, davant els reptes i els problemes d?avui, no es pot concebre la nostra activitat sense aquest factor ambiental i humà. Si la nostra és la generació dels temes mediambientals, la que surt ara de les escoles serà la dels temes socials?. Curro Claret sempre s?ha caracteritzat en els seus dissenys per una gran sensibilitat social. Un dels seus dissenys més coneguts és el d?una senzilla peça metàl·lica perforada amb tres doblecs que permet acoblar diferents elements recuperats dels contenidors i construir d?aquesta manera uns mobles que produeix la Fundació Arrels, una entitat que ajuda les persones sense sostre. D?aquesta manera s?ha fet, per exemple, la botiga Camper del centre comercial Triangle a Barcelona, cosa que ha aconseguit connectar la sofisticació associada a la marca amb un col·lectiu en risc d?exclusió social. No es pot fer més per menys. En arquitectura es poden trobar també bons exemples d?aquesta actitud. Els francesos Lacaton Vassal i la seva reivindicació d?una arquitectura que no es basa en la bellesa, sinó en el benefici social que pot promoure, és un model per a les joves generacions. El seu projecte de reciclatge d?un antic bloc d?habitatges dels anys 60 que estava previst demolir i substituir ?on varen proposar utilitzar el pressupost assignat per ampliar i millorar les condicions de l?existent sense que els veïns l?haguessin d?abandonar? ha marcat un camí en l?arquitectura contemporània. Un altre personatge interessant en aquest sentit és Gion Caminada. Un arquitecte que no fa grans obres ni guanyarà probablement mai el Pritzker perquè treballa en el seu poble d?origen als Grisons suïssos, Vrin, fent petites edificacions adequades a les necessitats d?aquesta petita comunitat. Tots els edificis de Caminada estan construïts per la mateixa gent del poble i amb els mitjans més propers i a l?abast. Les referències teòriques dels seus projectes no són altres que les que té al voltant, els edificis tradicionals de l?arquitectura popular.

I, amb tot això, Caminada és capaç de construir projectes d?una extraordinària bellesa. Una lliçó de sensatesa i economia de mitjans. Diu Caminada: ?He construït moltes petites coses, tota mena de coses que la gent necessita... La bellesa no és mai la primera consideració. No puc convèncer un granger que ha de construir un estable bonic, però si l?estable funciona bé, llavors també pot ser bonic. En altres paraules, l?arquitectura ha de respondre a una necessitat?.  Al nostre entorn més proper també hi trobem un bon grapat d?arquitectes compromesos. Un dels joves arquitectes Vogadors que figuraven a la Biennal de Venècia del 2012 representant Catalunya i les Balears, Alberto Sánchez, de SMS Arquitectes, va fer l?any passat una curta però emocionant xerrada sobre Guastavino. Guastavino va ser un arquitecte format a finals del segle XIX a Barcelona que va exportar amb gran èxit la volta catalana als Estats Units, on va ajudar a aixecar molts edificis amb aquesta enginyosa tècnica; entre els quals la famosa Grand Central Station de Nova York. Aquest sistema permet cobrir grans espais amb maons ceràmics col·locats per la part plana, amb molt poc material. Aquesta tècnica tradicional s?ha anat abandonant perquè la mà d?obra especialitzada era costosa i escassa, i ha estat substituïda al llarg dels anys per una arquitectura industrialitzada d?assemblatge capaç d?utilitzar el mínim nombre possible de persones. Alberto Sánchez es preguntava si les condicions actuals no suggerien un retorn als mètodes tradicionals per poder fer el contrari, ocupar al màxim nombre possible de recursos humans locals renunciant als materials més sofisticats i cars. Una arquitectura de quilòmetre zero que seria capaç de millorar les condicions de vida del teixit social més proper durant el seu procés de construcció. Claret seguia deixant anar perles a l?article: ?Suposadament el disseny ha de tenir com a prioritat les persones, però a la pràctica és habitual que molts altres interessos es barregin i hi passin per sobre. El factor humà hauria de destacar sempre sobre les altres qüestions. El més important d?un disseny no és l?objecte final acabat, sinó per sobre de tot el que és capaç de promoure, generar, catalitzar?. No hi puc estar més d?acord.

 

+info